Ponts trencats

Alžběta Kroupová

La situació actual dels ponts de Praga fa pensar en la importància de la connexió i la creació de connexions, a diversos nivells.

Els ponts com un passatge poètic entre dos móns, com un canvi, avenç o superació d'obstacles sempre han fascinat moltes persones, tant en l'abstracte i l'espiritual com en el real i el material. La varietat dels ponts de Praga comprèn, entre altres, des del pont del Tren i el de Svatopluk Čech amb els seus àngels genials, fins al pont de Carles buit a primera hora del dia. Ara sembla que algú ha ignorat de forma sistemàtica la cura d'aquest patrimoni monumental i els ponts es van col·lapsant lentament, desfent i trencant. Després de la caiguda inesperada de la passarel·la de Troia s'ha detectat que els ponts de Libeň o de Palacký presenten el mateix risc d'ensorrar-se. El Partit Pirata va reaccionar de forma divertida organitzant un rickshaw conduït tot un dia de forma voluntària per un dels seus parlamentaris, perquè es va prohibir el pas a vehicles de motor. Però bé, un dia de broma no pot treure gravetat a la situació.

La imatge dels ponts de Praga col·lapsant es podria comparar amb moltes coses, per exemple la situació política a Txèquia. Molts anys de bones relacions amb el món occidental col·lapsen entre paraules dures i vulgars de líders polítics que decideixen per nosaltres amb qui ens associarem i quines opinions compartirem. Aquests excessos no passen de sobte i perquè sí, sinó que són el resultat de molts anys de falta de cura, en aquest cas espiritual.

Vivim un temps frenètic, vers la digitalització i la possibilitat omnipresent de mirar en aquest cervell virtual gegant que és Internet. Per això oblidem, no ens esforcem en recordar, no pensem les coses fins al final, no fem associacions perquè no tenim què associar. Ens fiem dels ponts que ens crea al pensament algú altre. L'interrogant que penja sobra aquesta crisi del pensament com una espasa de Dàmocles significa la qüestió de en qui confiar de veritat, i quines notícies prendre's seriosament, en aquesta era postmoderna del “fake news”.

Potser és aquest clima d'hivern i la melangia que l'acompanya, o potser som a les portes de l'apocalipsi. Sigui com sigui, sembla que l'alienació de l'individu en la societat ens porta a un punt culminant, en el qual ja no hi ha voluntat de crear ponts socials. Hegel ens ho va dir el segle XIX i es pot veure avui.

Es delimita una conclusió moral, la idea que cal que tinguem cura de tot allò que tenim de valuós de forma continuada, mentre hi ha res que cuidar. Si passeu pel pont de Libeň piqueu fusta per més segurat i creueu els dits perquè no se'ns ensorri. Si al final cau, sempre podrem contemplar més



📌Praga, #Notícies, #Txèquia