Viure a Txèquia

Casal

Si vius a l'estranger prou temps acabes per no encaixar ben bé del tot ni aquí ni allà. El primer senyal és descobrir que al lloc d'on vens la vida ha continuat sense tu. Passa tard o d'hora: primer sents estranyament i tot seguit veus que és normal. Mentrestant, el sentiment de pertinença al país d'adopció arriba fins a un cert punt: per anys que hi passis i per bé que aprenguis l'idioma no has crescut, menjat i vist la mateixa tele. No t'has enamorat quan tocava, ni escoltat les mateixes cançons, ni rebut les plantofades formatives de rigor.

El llimb és això, no ser ben bé d'aquí ni d'allà. Però s'hi està bé, al llimb: és dir, val més que et posis còmode, perquè és el que t'ha tocat. A més acabaràs trobant gent com tu i compartint reserves infinites d'anècdotes generades pel xoc cultural, perquè al cap i a la fi l'humor ajuda a metabolitzar l'estranyesa.

El M.F. explica com no va ser fins que vivia a Txèquia, amb parella del país, que va descobrir com ell no havia anat mai de vacances i ni se n'havia adonat, perquè tota la vida s'havia limitat a anar a la platja. Van ser quinzes dies en hotel a Tunísia, gràcies a l'oferta assequible de la indústria turística local. Estranger entre estrangers a l'estranger, explica la peripècia d'aconseguir dinar en un bufet lliure voltat de russos, txecs, eslovacs, polonesos, ucraïnesos, hongaresos: perplex entre tant golafreria desenfrenada. Després, la lluita per un lloc sota el sol... a les gandules de la piscina de l'hotel.

L’endemà sona el despertador, surto del llit i em poso el banyador, una samarreta, les xancletes i agafo les dues tovalloles. Obro la porta procurant no fer soroll, i em disposo a anar directe cap a la piscina, a complir la meva missió. Per un moment tinc la impressió que encara estic al llit, al mig d’un malson. Uns zombis en xancletes i mitjons ronden per l’hotel, passejant plats de cuscús amb rodanxes de pinya, armats amb un feix de tovalloles. Però no és un somni. Primer sento grinyolar les portes de les habitacions, després les passes. És un caminar sense ritme, desacompassat, però sense pausa. Cada cop és més audible, són xancletes arrossegant-se per la moqueta de l’hotel. Una esgarrifança em recorre l’espinada quan, al fons del llarg passadís semiil·luminat, en veig fugaçment passar un. A mesura que m’acosto a l’exterior veig cada cop més ombres a través de les gelosies de les finestres; em frego els ulls, i les ombres començen a agafar forma. Sí, n’està ple: són zombis que vaguen en totes direccions. Alguns amb tovalloles i d’altres sense, perquè ja les han deixat. He de caçar les meves gandules, no puc fracassar. Surto fora de l’edifici de l’hotel, en direcció a la piscina. M’adono que quan em veuen tendeixen a accelerar el pas...".

El G.P. no va va venir per amor, diu, sinó per feina: la bombolla immobiliària el va fer arribar a Txèquia acompanyant capital català buscant oportunitats d'inversió: “El meu amic en Joan, excarnisser, m'explicava el senzill que ara demanar un préstec, comprar un pis sobre plànol i revendre'l abans d'acabar-lo. 'Si no compres ara és que ets tonto'. A mi tants de zeros em marejaven. Tothom era milionari, ai collons... Com que els catalans 'fem coses' diuen, calia reconduir, reinvertir aquest manà, i jo, a l'època em dedicava al totxo. De cop, em vaig trobar fent viatges acompanyant senyors empresaris i traductores estupendes, fumadores dins els avions, rumb no a les Amèriques sinó cap Europa des de el centre fins a l'est. Bé, la resta és literatura.” Quan tot es va ensorrar i els catalans van desinvertir i abandonar la plaça, es va trobar que tenia una vida i tenia l'amor aquí: es va reinventar, va provar altres activitats, i ja no ha tornat.

Tant si vens al país per amor o t'hi quedes, la qüestió és que les històries i les anècdotes se t'acumulen i no acabaries mai de parar-ne. L'humor t'ajuda a pair el xoc cultural i a viure al llimb de l'expatriat. L'humor, l'amistat i la dieta mediterrània.